L'acabadora de Michela Murgia

Comencem les lectures del 2016 amb aquesta novel·la protagonitzada per Tzia Bonaria, vídua i sense fills, que decideix demanar la Maria, la quarta filla d’una vídua pobra que no la pot mantenir, com a “filla d’ànima”. La Tzia Bonaria és la modista del poble i es força respectada però també té un altre ofici que és el de l’acabadora.Aquest ofici que sembla ser que va exisitir consisteix en practicar l’eutanàsia i ajuda a morir a tots aquells que ja no volen patir més. La Maria no coneixerà fins passats un anys aquest ofici i llavors li serà difícil compendre les activitats de la seva mare adoptiva. A partir d’aquest moment veurem les visions de dos mons que lluiten entre les tradicions ancestrals i la modernitat.

L’acabadora, que ha aconseguit el prestigiós Premio Campiello, és una novel·la que ha destacat per la seva senzillesa i per la seva qualitat literària.


També us deixem aquest díptic que hem preparat com a lectura complementària:

Estem acabant de preparar les lectures del proper any, quan les tinguem, les podreu consultar a l'apartat "Properes lectures" d'aquest bloc. Esperem que us agradin!

2016

Gener              L'acabadora de Michela Murgia 

Febrer             Subllum de Màrius Sampere 

Març           La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera 

Abril           Número zero d'Umberto Eco 

Maig           El bram de l'aigua de Maria Aladern, amb la presència de l'autora

Juny           El cor de les tenebres de Josep Conrad  

Juliol          Aniversari: Contes i faules de Llull amb l'actriu Teresa Puig 

Agost          Llibre d'Evast e Blanquerna de Ramon Llull 

Setembre    El sentit d'un final de Julian Barnes 

Octubre      El jardiner constant de John Le Carré 

Novembre   Massa felicitat d'Alice Munro 

Desembre   Cartes a la reina d'Anglaterra de Vicenç Pagès 

Ressenya de Dones de vidre, per Maria Aladern Sagrera

Vaig llegir Dones de vidre i el vaig rellegir, amb curiositat, perquè no estic acostumada als llibres de relats. M’ha passat com un nen que té una joguina i vol saber com està feta per dins. Volia endevinar els recursos literaris de l’autora, saber com s’ho ha fet per atrapar al lector amb històries de poques pàgines –no vull dir petites, perquè poden ser grans històries– i he descobert que tot era molt senzill: són històries que et toquen de a prop. Crec que totes tenim una mica d’aquestes dones de vidre. Hem estimat, admirat, envejat, o imaginat qualsevol fantasia. Són històries que ens poden fer sentir valentes o covardes. Que ens fan adonar que més d’una vegada ens haurem traït, o no hem valorat prou el fet de poder ser lliures. M’han agradat aquells tocs d’alegria i romanticisme i de petits grans fracassos com ara la carrera a la mitja. I la part més colpidora dedicada a la mort. Sigui romàntic, dramàtic o transgressor, sempre hi ha al final de cada relat, una guspira d’ingeni que et sorprèn, t'entendreix, et fa còmplice, et colpeix o t’emociona.

Ens parla d’un paral·lelisme amb el Don Joan. Estem acostumats a veure’l en masculí. No en femení. M’ha agradat perquè ha trobat una part de la inspiració en la poesia de Maria Mercè Marçal.

Un bocí de llibertat: menja xocolata d’amagat. La gosadia de recollir un xiclet de tres pisos que llueix sota el sol de la tarda. Se’l guarda a la butxaca. Té un sentiment de culpa i al mateix temps un sentiment de llibertat.

El relat de les modistes ens mostra la Barcelona d’aquella època i també els costums. Qui no recorda haver anat a la modista? Només les persones nascudes a l’època del “pret à porter”; aquestes no en poden tenir memòria. Aquelles emproves tan desesperadament llargues. Aquella taula d’obrador amb fils i agulles de cap...

Concert per a quatre veus. Dóna la sensació que és una vivència, no cal que sigui en primera persona, algun cas viscut de a prop. La pianista que ha tingut l’humor d’anar al cementiri desprès d’haver executat una petita venjança.

Les mitges. El que dóna de si un parell de mitges. Barreja mitges, lligacames i pronoms febles. Ens fa una descripció d’una banda i altra del tren, de l’andana i dels seients fins que finalment se situa. Al final ve la gran catàstrofe.

Un nom de cine. Belle de jour. Una dona ha de tenir totes les hores ocupades –li deia la mare. Tantes dones que se les donen d’intel·lectuals i desprès fan més hores que un rellotge i en canvi ella, amb un parell d’hores quan el nen es al col·legi, es fa el jornal.

Liz i Richard. Una segona oportunitat. És relaxant. Amb aquest relat vol emular els dos grans artistes. No és casualitat que la gata es digui Cleòpatra...

Fins que la mort ens separi. Molt trista. S’entén que no tot ha de ser alegre i romàntic. A la Blanca, molt segura d’ella mateixa, tot a la vida l’hi ha sortit al revés. Tampoc la Rosa ha tingut sort. Es troben al cap dels anys empenyent, cada una, una cadira de rodes a l’hospital i saben que el fet de viure encadenades cadascuna a la seva cadira de rodes l’una la de la sogra, l’altra la de la filla, serà fins que la mort les separi dels seus destins. Només l’habilitat de la Montse de viatjar del present al passat fa que el relat se’ns faci atractiu.

La inauguració. Una altra dona de vidre que aguanta fins que no pot més. Aquí hi ha complex d’inferioritat, enveja, vergonya, decepció. Li pregunten si està gelosa. Gelosa d’ell? això mai. No té prou categoria. Se’n podria haver separat i no ho ha fet. Prefereix acabar del tot! Avui en té l’oportunitat. No vol pensar i va deixant passar l’estona... Aviat no hi haurà de pensar més.

Pensaments encadenats. Una relació que es veia que havia d’acabar malament. Però acaba malament abans de començar. Ell acceptaria que anés a classes d’art, si en pogués treure algun profit. Però només per gust? Que aprengui a cuinar! La dona a casa. Mentre li dóna voltes al tema va fent una cervesa darrere l’altre i ...

La Montse ens ha deixat el més trist pel final. Em recorda una pel·lícula argentina, preciosa: El hijo de la nóvia. No me’n vaig adonar fins al final del que hi havia al cap d’aquella dona.

Morir. Una vivència tan colpidora que encongeix el cor. Només qui ha passat un tràngol com aquest la pot descriure amb aquest grau de sensibilitat.

En companyia de l’autora que ens va anar aclarint totes les incògnites, va ser una tertúlia molt interessant.

Cien años de soledad, Gabriel García Márquez

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo"

Amb aquestes paraules comença una novel·la ja llegendària en la història de la literatura universal, una de les aventures literàries més fascinants del nostre segle. Milions d'exemplars de l'obra i el premi Nobel de Literatura coronant una obra que s'havia obert pas "boca a boca", com li agradava dir a l'escriptor, són la més palpable demostració que l'aventura fabulosa de la família Buendía-Iguarán amb els seus miracles, fantasies, obsessions, tragèdies, incestos, adulteris, rebel·lies, descobriments i condemnes, representa alhora el mite i la història, la tragèdia i l'amor del món sencer.



Podeu acompanyar la lectura d'aquesta obra amb el díptic que us hem preparat, que descriu altres ciutats literàries ficticies:


Ressenya de "Guerra i Pau", per Elisabet Moreno Boada

Tot just abans d’iniciar la lectura de Guerra i Pau li vaig comentar a un amic que tenia com a projecte més immediat llegir aquesta gran obra de la literatura universal. Ell em va respondre: “és un dels llibres més bonics que he llegit mai”. Si hagués dit que era un dels “millors” llibres que havia llegit no m’hauria sorprès, però realment em va cridar l’atenció que utilitzés l’adjectiu “bonic” per a definir-lo: car, l’orígen de l’autor, el seu aspecte adust (que jo recordava de les il.lustracions dels llibres de text), el tema de l’obra, i les més de 1000 pàgines que tenia al davant, m’havien predisposat a pensar que m’enfrontava a un repte dur, d’aquells que precisament per això, més que no pas per cap altra cosa, has d’assumir almenys un cop a la vida.

                Però no podia estar més equivocada: des de les primeres pàgines, Guerra i Pau em va seduir amb la força i la passió dels amors a primera vista: aquells que no saps on et duran, però que necessites a cada moment. Les maratonianes sessions de lectura no només no eren cap sacrifici, sino que fins i tot em sabia greu haver de tancar el llibre per fer front a les obligacions diàries.

                Es podria dir que l’obra està estructurada en tres eixos principals, perfectament cohesionats. El primer relata la història de cinc famílies de l’aristocràcia russa, i les seves relacions, en el marc de les guerres napoleòniques. És precisament aquest marc històric el segon eix de la novel.la: l’autor descriu al detall, mil.limètricament, l’evolució de l’exèrcit i la societat russa durant la batalla d’Austeritz, la posterior pau, la guerra de 1812 i la derrota dels francesos després de l’ocupació de Moscou. El tercer eix esdevé una autèntica lliçó magistral d’història, escrita a la segona part de l’epíleg, en la qual Tolstoi ens demostra que no només és un literat excepcional, sino un dels millors filòsofs (possiblement un savi) del seu temps. Impressiona encara avui, per senzilla i incontestable, la seva teoria sobre la relació inversa entre la llibertat i la necessitat de l’home, com a causa de tots aquells petits fenòmens que acaben determinant els grans esdeveniments de la Història.

                Però si hi ha alguna cosa d’aquestes 1000 pàgines que queda arrelada dins del cor és la descripció acurada i elegant d’uns personatges profundament humans, l’ànima dels quals és complexa, universal, i fàcil de reconèixer. I les històries d’amor.

                No cal dir que l’extensió de l’obra pot fer ajornar, fins i tot declinar, la invitació a descobrir una joia de la literatura de tots els temps. Però als intrèpids que l’acceptin els diré: possiblement serà un dels llibres més bonics que llegireu mai.


Elisabet Moreno

Dones de vidre, de Montserrat Medalla

El mes vinent tindrem una tertúlia molt especial ja que comptarem amb la presència de l'autora del llibre del que parlarem, la Montserrat Medalla, que vindrà a compartir impressions i experiències amb nosaltres.

Montserrat Medalla ha triat dones de vidre com a protagonistes dels seus relats. Per què de vidre? Hi té alguna cosa a veure una dona amb una substància dura i trencadissa, transparent o translúcida, i resistent a la majoria d'agents químics ordinaris? Els cossos en estat vitri es caracteritzen per presentar un aspecte sòlid amb certa rigidesa i que, davant d'esforços externs, es deformen de manera generalment elàstica. Això és el que li succeeix al vidre, però no és, alhora, similar a allò que, sovint, li passa a una dona?

Des d'èpoques remotes, el vidre i el foc estan fortament entrellaçats. L'acció del foc ha aconseguit que el vidre adoptés multitud de formes útils i, també, d'esplèndida bellesa. Hi ha un foc interior que crema continuament en cadascuna de les dones dels dotze relats que conformen el llibre, un foc en forma de sentiments, de passió, de desig, de voluntat de viure, capaç de transformar l'existència. En aquest recull, us trobareu amb dones fortes i fràgils; mal·leables o amb tremp indestructible segons calgui; de vegades, fetes miques; però, gairebé sempre, amb una enorme capacitat de resiliència. Com el vidre.  

Com a complement a lectura d'aquest llibre, us hem preparat un díptic que esperem us agradi molt:



Guerra i pau de Lev N. Tolstoj

A l'octubre llegirem Guerra i pau, un dels clàssics indiscutibles de la literatura universal, és, juntament amb Anna Karenina, no només una de les obres mestres de Tolstoj sinó també probablement l'obra cabdal de la gran literatura realista del segle XIX. Amb aquesta novel·la apoteòsica i inoblidable, el gran autor rus ens ofereix un fresc èpic i històric de l'aristocràcia russa en el temps de les guerres napoleòniques a través d'uns personatges profundament humans.

Podeu complementar la lectura amb aquests díptic sobre novel·les que s'han convertit en òperes: 

Ressenya de Victus, per Maria Dolors Andreu

Victus entra dins l'estil de novel·la històrica que, com totes, crea el dubte de fins a quin punt és fidel a la història. A la tertúlia es van exposar alguns d'aquests dubtes. Dóna la impressió que és molt documentada, tant la primera part, molt interessant, dedicada als enginyers de l'època que construïen les defenses de les ciutats, com muralles, baluards, trinxeres, etc.; com la part històrica que, com argumenta l'autor, hi ha la sort que s'hi ha escrit molt al respecte tant sobre els fets importants com de les coses més senzilles.Potser que a la descripció d'alguns personatges, tot i sense allunyar-se de la realitat, hi carregui una mica les tintes exagerant alguns trets. Ara el que queda clar és que el seu heroi és el general D. Antonio de Villarroel.

Com sempre passa a la tertúlia, no hi ha una única opinió. En aquest cas hi havia qui creia que aquestes novel·les creen confusió i d'altres al contrari, que ajuden a divulgar uns fets que d'altra manera serien poc coneguts.

El que no es pot negar és que la novel·la et situa a l'època i al moment i et dóna una idea del que va suposar per a Catalunya aquests fets.

Maria Dolors Andreu


Viatges amb la tieta de Graham Greene

El mes vinent posarem una mica d'humor a la tertúlia amb aquesta deliciosa novel·la sobre com viure la vida al màxim, en què la irresistible tieta Augusta s’haurà d’esforçar per demostrar al seu ensopit nebot, Henry Pulling, que hi ha un món ple de sorpreses més enllà del seu jardí de dàlies... 


Graham Greene reconegut especialment per les seves novel·les d’espies, demostra a Viatges amb la tieta que és capaç de desplegar una amplíssima varietat de registres i de crear personatges tan extraordinaris com aquesta tieta Augusta. 

Per complementar la lectura us hem preparat aquest díptic sobre el mític tren Orient Express:


Victus, d'Albert Sánchez Piñol

La celebració de l'aniversari de la tertúlia va ser tot un èxit. La representació de la companyia O Tempo Voa Teatre va ser molt interessant i divertida i vam tenir ocasió d'obsequiar els nostres tertulians amb un petit regal que esperem els hi hagi agradat molt perquè el vam preparar amb molta il·lusió.

Després del parèntesi del mes de juliol, tornem a llegir! 

Aquesta vegada ho farem amb Victus, la coneguda i exitosa obra d'Albert Sánchez Piñol sobre el setge de Barcelona del 1714.



"Ho explicaré tot! Com van fotre el general Villarroel, com van derrotar les nostres victòries. Perquè, fins ara, d'aquella guerra només he sentit les versions que vénen de dalt o de l'enemic."

Victus és una novel·la històrica que ens narra la guerra de Successió espanyola, un conflicte que pot considerar-se la primera de les conteses mundials i que s’acaba l’11 de setembre del 1714 amb l’apocalíptic assalt a Barcelona. També és la tragèdia d’en Martí Zuviría, un jove barceloní, alumne avantatjat del marquès de Vauban, que es converteix en un geni de l’enginyeria militar.


Posa en qüestió les versions oficials de tots dos bàndols i cedeix la paraula als autèntics protagonistes de la història, des de la figura immensa d’en Villarroel, el general que va defensar la capital catalana amb llàgrimes als ulls, fins als civils i soldats anònims de totes les nacions que van lluitar a un costat i l’altre de les muralles.
"Un huracà d'aire fresc, una iconoclasta visió des de baix que refà el mite del 1714 amb més potència. Més vibrant. Més proper." Joan B. Culla, professor d'Història Contemporània.

Ressenya de "Tot el soroll del món", per Gemma Ciuró

Ahir al vespre varem tenir l’oportunitat de compartir la tertúlia literària amb l’autor de la novel·la que havíem llegit: Tot  el soroll del món, de Vicenç LLorca.

Va ser un vespre sensible i profund, tal com ho són la novel·la i el seu autor. De lectura senzilla i ràpida, molt dialogada, sense girs argumentals  sofisticats però amb diferents nivells d’aprofundiment que s’adapten a les preferències del lector.

A mig camí entre la novel·la poètica o la poesia novel·lada, els dos protagonistes, en Francesc i  la Marta avancen la seva catarsi personal  al llarg d’ aquest relat ple de dicotomies  i jocs metafòrics que ens transporten per la historia de la literatura i l’art, alhora que ens endinsen en aquest viatge a l’interior de l’home.


En Vicenç LLorca  ahir ens va dir que era una novel·la d’amor i és així. Ell mateix va demostrar que estimava la seva novel·la, elaborada minuciosament, detall a detall, tal com es mereix una obra d’art.

Aniversari!!

El més vinent, com cada juliol, estem d'enhorabona: celebrem el 13è aniversari de la nostra tertúlia!!!

Com que és una ocasió especial, i a més també celebrem l'Any de les Biblioteques, en comptes de fer una tertúlia sobre un llibre, us oferim un l'espectacle LlibràlegsUn espectacle amb textos de Marc Artigau, Josep Maria Miró, Pau Miró i Jordi Prat i Coll.


Llibràlegs o diàlegs entre llibres, la paraula ho diu tot. O potser no? Afegiu-hi la presència teatral dins una biblioteca. I vosaltres assistint-hi de voyeurs per escoltar allò que habitualment ens és vedat sota la llei del silenci de les lleixes. Assistir d’amagat a la conversa dels lectors, dels conventuals assistents al temple dels llibres. I fer-ho de la mà d’alguns representants joves de la millor dramatúrgia catalana: la paraula a peu de carrer de Marc Artigau, Josep Maria Miró, Pau Miró i Jordi Prat i Coll, interpretada per Albert Ausellé i Mireia Piferrer. A l’ombra dels llibres, us endureu en préstec un bon feix de paraules.



Us hi esperem!!!





Ressenya de "La marca de l'home", per Josep Gaitan

Edició any 2000
traducció en català 2011

Personatges .
                        Coleman Silk   professor universitari (ex-degà – professor) 71                         anys
                        Iris , esposa del professor
                        Faunia, amant , 34 anys
                        Les Farley, ex-marid de Faunia
                        Delphine Roux, la nova degà (francesa)
                        Zuckerman, l'escriptor

L'any 1998 data que marca l'afer Clinton, president EUA i la becària Lewinsky, és curiosa per la importància donada a aquest afer sexual, el president serà recordat per això, fa sortir el puritanisme i fariseisme de la societat americana, només?, l'autor recalca aquest fet per donar-nos una de les pistes de la novel·la que queda reflectit en el comportament dels companys i familiars dels protagonistes .
Tot passa en una petita ciutat de la nord-amèrica rural moderna, Athena, on el racisme (origen, religió, ....) marca a la persona.
El narrador és un escriptor amic, aïllat en aquesta regió per motius d'una malaltia greu que opta amb el retir en lloc de viure rodejat de la gent i la ciutat, i això li permet poder oferir-nos la visió externa i alhora interna dels fets
El llenguatge utilitzat és sobri i entenedor, molt dur i sense tabús, les seves 400 pàgines et tenen subjugat tot hi saber des de bon començament el desenllaç .
És una novel·la aparentment molt simple, la relació sexual entre dues persones adultes amb una diferència d'edat especial, home de 70 anys, jubilat i enviudat, pare de 4 fills, antic Degà de la universitat de la ciutat, ple de ràbia per una injustícia que provoca la seva retirada.
La dona jove de 34 anys, mare de dos fills, separada per maltractaments, dona de serveis de neteja i perseguida pel seu ex marit...
Tots dos tenen una vida de conflictes, mentides i secrets, només són autèntics entre ells, aconseguint una pausa en la seva turmentosa vida. El catalitzador és el sexe, viscut per ell com l'última etapa i per ella com l'evasió de la monotonia i el desig de sentir-se viva.
Apareix com a teló de fons la guerra del Vietnam i les terribles conseqüències dels ex-soldats (problemes psicològics i d'adaptació), capaços de considerar-se “màquines de matar”
L'autor ens presenta la diferència entre la cultura universitària americana i l'europea la qual cosa produirà uns efectes deplorables (enveja, rancúnia, racisme ....)
En tota la narració surten a relluir les necessitats, defectes i comportaments de les persones i les carències de la societat americana (occidental) i com de sola es pot trobar la persona.
Hi ha un capítol molt aclaridor sobre el que és la marca de l'home (cornella) que dóna nom a la novel·la.
D'aquesta obra es va fer un film “La mancha humana” protagonitzada per Nicole Kidman i Anthony Hopkins (2000)
Philip Roth està considerat un dels millors escriptors americans vius.


Tot el soroll del món de Vicenç Llorca

El mes de juny tenim una tertúlia molt especial ja que ens visita l'autor del llibre que llegirem, en Vicenç Llorca. És Llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona i Magister en Filologia Catalana per la mateixa Universitat. Catedràtic de llengua i literatura catalanes, i especialista en literatura universal i literatura i cinema, s'ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia, de l'assaig i de la novel·la.

Tot el soroll del món ens explica la història d'en Francesc, que creu que no podrà viure de nou una atracció amorosa com la que va sentir per la seva difunta dona. Però en un viatge de plaer a la República Dominicana, coneix la Marta, una turista barcelonina com ell a qui el marit va deixar per una altra dona. De manera inesperada, les seves afinitats els desperten sentiments amagats.Tots dos emprenen un recorregut per l'illa que inclou el país veí, Haití, on tenen com a guia una voluntària catalana d'una organització no governamental, la Núria, que també suscita l'interès d'en Francesc. Immersos de ple en un canvi personal, tots tres es veuen abocats a afrontar les seves pors i els seus desitjos, un repte que de sobte accentuen els embats de l'huracà Melinda.En el seu esperat debut en la novel·la, Vicenç Llorca planteja si és possible que ressorgeixi l'amor en persones marcades per una relació sentimental anterior. El resultat és una història atractiva i suggeridora. 

Esperem que us agradin el llibre i la troba amb l'escriptor!!

Ressenya de "Volver", per Salvador Roca

Jaime Gil de Biedma neix a la Nava de la Asunción,Segovia, l'any 1929, en el si d'una família de l'alta burgesia castellana. El seu pare es traslladà a Barcelona per treballar a la “Compañía de tabacos de Filipinas”. Gil de Biedma va passar part de la guerra civil refugiat a la casa de la Nava. Quan torna a Barcelona, on estudia el batxillerat i l'advocacia, li queda la nostàlgia d'aquells anys passats. La infància és molt present a la seva obra no tant sols com a record o nostàlgia sinó com a actitud. Ja madur manifestà: Quién me conoce ahora dirá que mi experiencia nada tiene que ver con mis ideas, y es verdad...

La seva homosexualitat marca la seva vida interior i el fa ser profundament pessimista, i el porta al límit, a viure una sèrie d'experiències íntimes auto destructives.         

Tot plegat l'influeix i crea un llenguatge propi en la seva poesia i en la forma d'escriure. Cerca la contemporaneïtat i la racionalitatl'experiència, aconseguint un discurs propi i universal, en la seva poesia. Cultiva la perfecció en la forma, absent de rimes, amb un llenguatge col·loquial i una ironia clarament marcada que a voltes pot ratllar el cinisme. Encara que la seva obra és poc extensa – mai es va plantejar escriure de forma professional – és un poeta important i un referent del segle XX.

A part de la poesia també escrigué assajos literaris. L'any 1974, ja malalt, té una crisi i deixa d'escriure. Va morir a Barcelona l'any 1990.

La marca de l'home, de Philip Roth

Som al 1998, l'any en què els Estats Units viuen immersos en un frenesí de lascívia provocat pel processament del seu president. En Coleman Silk és un professor universitari que és forçat a jubilar-se per haver fet un comentari a classe que és titllat de racista. El càrrec que li imputen és mentida, però la veritat real sobre Silk deixaria atònit fins i tot al seu acusador més violent. En Silk té un secret des de fa cinquanta anys, que manté ocult a la seva dona, als quatre fills, als seus col·legues i fins i tot als seus amics, inclòs l'escriptor Nathan Zuckerman. Serà Nathan qui decidirà destapar el secret d'en Silk. 


Guanyadora dels premis Pen/Faulkner, WH Smith Literary i del Prix Médicis étranger, La marca de l'home és una de les obres mestres absolutes de Philip Roth. Un llibre sobre la força de voluntat, sobre la determinació d'un home per esdevenir una cosa més del que li permet el destí. 

I per complementar la lectura, us deixem aquest díptic que parlar d'alguns "escriptors ficticis":


Ressenya de "La vall de la meravella", de Maria Aladern

La novel·la ens trasllada al Xangai de principis del segle XX i ens dona, per damunt de tot, informació  detallada de  l'activitat en les cases de cortesanes.

És la història de tres generacions representades per tres dones, la Lulu, la Violet i la Flora, encara que aquesta última gairebé no intervé en la història. Només fa un viatge a Xangai per coneixer la  seva mare, fet que crec que utilitza l'autora per donar  a l'obra un  final que pugui satisfer  al lector.
La verdadera protagonista és la Violet, filla de la Lulu, una madame meitad xinesa meitad americana,  propietaria d'una de les millos cases de cortesanes de la ciutat.  La Violet ens explica en primera persona la seva infància en aquell ambient. És una nena molt observadora que sap sempre on es pot amagar perquè no li passi res per alt. El que vol la seva mare es protegir-la, però ella no ho compren  i està convençuda de que no l'estima. Quan la  dinastia Xing perd el poder i han d’abandonar el pais, la mare és víctima d’un engany i marxa sense la seva filla. La nena es queda amb el dubte de no saber si l'ha estimada de veritat. L’home que havia enganyat la mare ven la Violet a una casa de cortesanes i allà comença una vida com la de la seva mare, amb l'agravant de que la Violet no te diners ni sap on agafar-se.

Entre amors, casaments, desenganys i traicions, a l'entorn  a la Violet  es va trenant una història que algunes vegades és interessant i d'altres  cau en la monotonia. No obstant, arribat aquest punt,  l’Amy Tan te l’encert de trasladarnos en el temps i, entremig,  ens explica la vida de la  mare,  del perquè va anar a parar a la Xina i de com al final troba la seva neta, la filla de la Violet. Durant uns anys hi ha una relació epistolar entre la mare i la filla, i és curiòs perquè, segons ens diu l'autora,  malgrat haver-se dedicat al mateix ofici, en questions de sexe, la Violet no oblida mai que parla amb  la seva mare.

D'altra banda, sembla que la història del pare de la Violet i de la seva  família xinesa queda una mica despenjada. Al final l'autora no ens explica gran cosa. Només el defineix com un home de poc caràcter, però dona la impressió com si no hagués sabut ben bé que fer amb el personatge.

En resum, crec que és una novel·la ben escrita però que, possiblement, perd en la traducció. I també que, tot i que l'autora ens hauria pogut dir el mateix amb menys pàgines, queda compensat per la seva habilitat de saber combinar, al llarg de l'obra, les històries viscudes per les   protagonistes, dones fortes que al final es retroben. Malgrat que la vida els ha maltractat, acaben aconseguint la seva gran ambició: arribar a ser dones respectables.

Maria Aladern


A l'apartat Enllaços interessants del nostre bloc, hem afegit un enllaç a la presentació de El Bram de l'aigua en el que no només podeu escoltar la Maria, sinó que també hi trobareu una interessant aportació d'en Vicenç Villatoro. 

Volver de Jaime Gil de Biedma

El mes vinent llegirem aquest poeta, considerat un dels millors de la Generació dels 50, per a fer el nostre particular homenatge al Dia Mundial de la Poesia, que se celebra el 21 de març.

La poesia de Gil de Biedma és la recerca i la invenció d'una identitat conscient de l'irreparable pas del temps a la vegada que s'aferra, mitificant-los, als fugaços instants de felicitat i afirmació, tant personal com social, que aquest mateix temps produeix.





I per a acompanyar la lectura amb més poesia us hem preparat aquest díptic:


Ressenya de "Desig de xocalata", per Mercè Oms

Comença amb la resurrecció, o millor dit, la recuperació d'una xocolatera de porcellana blanca, que afecta la vida de tres dones en diferents èpoques.

L'autora ens conta la seva història començant pel final. Ens explica com la xocolatera està present en tres actes, amb principis ben desconnectats: la Barcelona pre- i post-olímpica, la Barcelona de finals del segle XIX i la Barcelona dels volts del 1750. Tres moments que s'uneixen a la vida de tres dones, que una a una en seran protagonistes.

Les històries de les tres dones no són grans històries, són les anècdotes, les passions i les decisions preses en un moment que condicionen i marquen un destí.

Els apunts històrics i els personatges reals es barregen amb la ficció d'una manera àgil i gens carregosa.

La història acaba amb el naixement de la xocolatera a la fàbrica de porcellana de Sèvres... És estrenada tot just sortida de la fàbrica... El desig de xocolata no té espera...

Mercè Oms

La vall de la meravella, Amy Tan

El mes vinent llegirem aquesta obra que se situa a Xangai el 1912 i que ens narra la vida de la Violet, la filla privilegiada de la madam nord-americana de la casa de cortesanes més prestigiosa de la ciutat. Quan la dinastia Xing perd el poder, però, la noia s’ha de separar de la seva mare a causa d’un cruel engany. Mig xinesa, mig americana, intenta buscar el seu lloc entre dos mons i es converteix en una astuta cortesana que excel·leix en l’art de la seducció i la il·lusió. 


En un viatge èpic que transportarà el lector al món perdut del Xangai cortesà, al llarg de quaranta anys les dues dones lluitaran amb energia i determinació per restablir les seves arrels, recuperar les seves identitats i reconduir les seves vides.

Com a lectura complementària, us hem preparat aquest díptic que tracta sobre cortesanes literàries:

Ressenya de "L'analfabeta...", per Albert Ros

Dissortadament no hem estat gaires els tertulians en la trobada d'avui, però puc dir que el llibre que avui debatíem no és que hagi estat del grat de la majoria dels contertulians. Uns l'han trobat "divertit", d'altres no l'han suportat al·legant que és irreverent i poca-solta, sense cap mena de comunicació literària. Altres l'han trobat una ofensa a la literatura normal i no han tingut esma d'acabar-ho. A uns pocs no els ha agradat però els ha fet gràcia per la seva informalitat amb els esquetxos i situacions inversemblants narrades per l'autor.
A algú li han sabut greu les hores invertides en llegir-lo, però creia que era el seu deure de tertulià. En resum, hi ha hagut per a tots els gustos, com en botica. En fi, que per a ells no és que sigui cap joia de la literatura, com s'ha esbombat de l'autor després del seu èxit amb el seu llibre L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra. No crec que cap recomani a algun dels seus amics que el llegeixin, ni que el vulguin tenir en algun dels seus prestatges exposat.

Quant al meu parer, dir que en un cas normal dels llibres que solem llegir, l'hauria deixat de llegir a la plana 60 o 70, però aquesta vegada una espècie d'amor propi va fer que el llegís tot per poder comprovar si és que acostumo a tenir sempre, o moltes vegades, una opinió diferent a la dels meus companys tertulians. He pogut comprovar que no sóc tant diferent d'opinió que els altres, doncs estic completament d'acord que no passa res, no crec que torni a llegir cap escrit d'aquest senyor. Serà pel tipus d'humor suec, que trobo que no te res a veure amb el nostre, mediterrani. Tal com ja he expressat me l'he llegit tot per poder parlar-ne amb causa, però els asseguro que serà el primer i segurament el darrer. Això sí, potser el recomanaré a alguna de les persones que no em són grates, perquè s'enrecordin de mi.

Cordialment, 

Albert Ros i Coll

Desig de xocolata de Care Santos

Ja podeu recollir la lectura del mes vinent, que serà aquesta novel·la que narra un recorregut per la història d’aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la sofisticació dels nostres dies mitjançant la història d’una xocolatera de porcellana blanca. La història comença quan la xocolatera es trenca, a començaments del segle XXI i retrocedeix fins a la seva fabricació en el segle XVIII. Santos narra la història de tres dones que “en algun moment de les seves vides han posseït el mateix objecte, una xocolatera de porcellana”




Si voleu conèixer més informació sobre la xocolata, podeu llegir el díptic que us hem preparat aquest mes:  



Abans que comenceu la lectura, us hem de presentar una novetat en el nostre bloc: a partir d'ara, els tertulians faran una ressenyar dels llibres que hem llegit. Qui trencarà el gel serà l'Albert Ros, que ens donarà la seva opinió sobre L'analfabeta que va salvar un país. Tan aviat la tingui preparada, la penjarem al bloc perquè la llegiu i la comenteu. Esperem que us sembli interessant!!!!

2015

Gener              L'analfabeta que va salvar un país de Jonas Jonasson 


Febrer         Desig de xocolata de Care Santos

Març           La Vall de la meravella d'Amy Tan

Abril           Volver de Jaime Gil de Biedma

Maig           La marca de l'home de Philip Roth

Juny           Tot el soroll del món de Vicenç Llorca, amb la presència de l'autor

Juliol          13è aniversari, representació de Llibràlegs, de la companyia O Tempo Voa Teatre 

Agost          Victus d'Albert Sánchez-Piñol

Setembre     Viatges amb la tieta de Graham Greene

Octubre       Guerra i pau de Lev N. Tolstoj

Novembre    Dones de vidre de Montserrat Medalla, amb la presència de l'autora

Desembre    Cien años de soledad de Gabriel García Márquez