Ressenya de "La vall de la meravella", de Maria Aladern

La novel·la ens trasllada al Xangai de principis del segle XX i ens dona, per damunt de tot, informació  detallada de  l'activitat en les cases de cortesanes.

És la història de tres generacions representades per tres dones, la Lulu, la Violet i la Flora, encara que aquesta última gairebé no intervé en la història. Només fa un viatge a Xangai per coneixer la  seva mare, fet que crec que utilitza l'autora per donar  a l'obra un  final que pugui satisfer  al lector.
La verdadera protagonista és la Violet, filla de la Lulu, una madame meitad xinesa meitad americana,  propietaria d'una de les millos cases de cortesanes de la ciutat.  La Violet ens explica en primera persona la seva infància en aquell ambient. És una nena molt observadora que sap sempre on es pot amagar perquè no li passi res per alt. El que vol la seva mare es protegir-la, però ella no ho compren  i està convençuda de que no l'estima. Quan la  dinastia Xing perd el poder i han d’abandonar el pais, la mare és víctima d’un engany i marxa sense la seva filla. La nena es queda amb el dubte de no saber si l'ha estimada de veritat. L’home que havia enganyat la mare ven la Violet a una casa de cortesanes i allà comença una vida com la de la seva mare, amb l'agravant de que la Violet no te diners ni sap on agafar-se.

Entre amors, casaments, desenganys i traicions, a l'entorn  a la Violet  es va trenant una història que algunes vegades és interessant i d'altres  cau en la monotonia. No obstant, arribat aquest punt,  l’Amy Tan te l’encert de trasladarnos en el temps i, entremig,  ens explica la vida de la  mare,  del perquè va anar a parar a la Xina i de com al final troba la seva neta, la filla de la Violet. Durant uns anys hi ha una relació epistolar entre la mare i la filla, i és curiòs perquè, segons ens diu l'autora,  malgrat haver-se dedicat al mateix ofici, en questions de sexe, la Violet no oblida mai que parla amb  la seva mare.

D'altra banda, sembla que la història del pare de la Violet i de la seva  família xinesa queda una mica despenjada. Al final l'autora no ens explica gran cosa. Només el defineix com un home de poc caràcter, però dona la impressió com si no hagués sabut ben bé que fer amb el personatge.

En resum, crec que és una novel·la ben escrita però que, possiblement, perd en la traducció. I també que, tot i que l'autora ens hauria pogut dir el mateix amb menys pàgines, queda compensat per la seva habilitat de saber combinar, al llarg de l'obra, les històries viscudes per les   protagonistes, dones fortes que al final es retroben. Malgrat que la vida els ha maltractat, acaben aconseguint la seva gran ambició: arribar a ser dones respectables.

Maria Aladern


A l'apartat Enllaços interessants del nostre bloc, hem afegit un enllaç a la presentació de El Bram de l'aigua en el que no només podeu escoltar la Maria, sinó que també hi trobareu una interessant aportació d'en Vicenç Villatoro. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada