2017!

Vam acabar l'any amb la visita de l'escriptor Vicenç Pagès en una tertúlia molt interessant. A la pàgina "Enllaços interessants" del bloc podeu veure dues notícies que s'han fet sobre la visita.

I comencem l'any 2017 amb Germà de gel, d'Alícia Kopf, guanyadora del Premi Documenta 2015. Aquesta és la ressenya que en va fer Vicenç Pagès a El Periódico: 

La primera part de Germà de gel és una aproximació a les gestes dels exploradors polars; l’autora hi aporta erudició, capacitat combinatòria, originalitat. En la segona part –la més llarga– assistim a un tomb autobiogràfic que inclou el record d’una adolescència problemàtica, les visites al psicoanalista, les discussions amb la mare dominant, l’absència del pare, la presència del germà. La tercera, molt breu, és el diari d’un viatge a Islàndia.

El gel, sobre el qual l’autora ha treballat també en la vessant artística, unifica la història, l’individu i la geografia. Com a metàfora, el gel representa com a mínim l’exploració intel·lectual, la fredor sentimental i la buidor. En aquest sentit, les peces de Germà de gel dialoguen d’una manera fecunda, tot i l’obvietat d’alguns símils. El que sobta és la diversitat de facetes de l’autora, que pot ser lúdica com Vila-Matas, melodramàtica com Tennessee Williams i caçadora d’instants a la manera de Sebald.

CATÀLEG D’ESTILS / Les tres peces de Germà de gel mostren la capacitat camaleònica de l’autora, interpretable com un catàleg d’estils o com un collage metonímic: pot desaparèixer de l’escena, capbussar-se en l’egocentrisme extrem o interessar-se pel paisatge. En el seu llibre anterior, Maneres de (no) entrar a casa (2011) s’acostava amb humor a un tema més aviat dramàtic. En aquest últim verifica gestes, recull anècdotes, escriu un dietari de recerca, critica els narradors omniscients, visita ARCO, cerca una èpica, alterna el constructe gèlid amb la transcripció naïf: ella és alhora objecte i subjecte. Greu i lleugera, anecdòtica i transcendental, fa l’efecte que Alícia Kopf no està segura d’haver arribat on volia, però alhora sembla satisfeta –amb raó– del resultat.

Per complementar la lectura us hem preparat aquest díptic:

Carta a la reina d'Anglaterra, Vicenç Pagès

La lectura del mes vinent és ben interessant: en aquesta novel·la que va guanyar el Premi Ciutat d'Olot el 1997, Joan Ferrer passa revista a la seva prolongada existència de gairebé mil anys, i exposa els fets que l'han condemnat a una pena tan dura com injusta. Per això escriu una carta a la reina d'Anglaterra. L'autor d'aquesta missiva ha passat tota mena de vicissituds, des de l'Edat Mitjana fins al llindar del tercer mil.lenni. Ha practicat tots els vicis i s'ha procurat tots els plaers. Ha freqüentat palaus i salons, ha conegut savis i poderosos, ha estimat moltes dones que li han parlat en moltes llengües en infinitat de països. Ara, després de rodolar pels segles, escriu una carta a Sa Majestat, i no precisament per demanar clemència.

A més, serà una tertúlia especial perquè comptarem amb la presència de l'autor, Vicenç Pagès i amb la visita dels alumnes de l'Escola de Català.

Podeu continuar gaudint de la lectura amb aquest díptic que us hem preparat en el que trobareu altres cartes redactades per grans escriptors.

Massa felicitat, Alice Munro

Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals... Qualsevol diria que Alice Munro (Wingham, Canadà, 1931) s'ha passat a la literatura sensacionalista, de sang i fetgets i secció de successos. Les aparences enganyen: la violència està en els 10 contes de 'Massa felicitat', del que parlarem en la propera tertúlia, per convertir-se en el cor ferit de la trama; cor que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. I tracta la violència d'una manera naturalista i necessària, com si el més atroç fos inevitable. El que és inevitable és 'normal', i la 'normalitat' amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l'emotiu, tranquil detallisme de l'anomenada Txékhov canadenca.

Munro explora l'etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O a vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat 'Cara', narrat des d'un punt de vista masculí, la dona apareix com l'oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx.

A 'Massa felicitat', Munro torna al gènere del 'basat en fets reals' que va posar en pràctica a 'La vista desde Castle Rock'. Si a 'Tres rosas amarillas' Raymond Carver es conformava observant l'agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l'atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l'univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l'ADN de l'arquetip Munro: l'heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. ¡I què meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes'

Per acompanya la lectura, us hem preparat aquest díptic:

El Jardiner constant, John Le Carré

El mes vinent parlarem d'aquesta novel·la ambientada a Kènia: una dona, esposa d'un diplomàtic anglès, apareix morta en un suposat accident de cotxe. Davant de la tolerància despistada del seu home, un constant jardiner aficionat, i la irritació de l'ambaixada i els serveis secrets, l'assassinada es dedicava a causes humanitàries i havia descobert un secret terrible. 

El crim i el descobriment de la veritat faran sortir de la passivitat el seu home, que s'haurà d'enfrontar a aquells que van enviar els assassins i a més a alguns col·legues, compromesos en diversos nivells en la lucrativa i letal conspiració. Però el jardiner constant continuarà fins al final el camí obert per la seva dona: el resultat serà, com és clàssic en Le Carré, ambigu i ple d'esperança. En un marc d'actualitat plena, amb uns personatges captivadors i amb un excel·lent ritme narratiu, el mestre de la novel·la d'espies ha creat una nova joia per als lectors.

Com a lectura complementària us deixem aquest díptic sobre novel·les i drets humans.

Bona lectura!

El sentit d'un final, Julian Barnes

Aquesta novel·la guanyadora del Premi Man Booker 2011 a la millor novel·la publicada a la Commonwealth i Irlanda ens explica com Tony Webster, un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida, rep una carta d'un bufet d'advocats que el farà revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents.

Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida.

«Ho té tot per ser un clàssic de la literatura anglesa. Està exquisidament escrit, subtilment traçat i revela noves profunditats en cada lectura.» (Stella Rimington, presidenta del jurat del Premi Man Booker)

«Breu però magistral. (...) Té un efecte pertorbador. Que no us n'enganyi la brevetat. El seu misteri està tan profundament entreteixit com el més antic dels records.» (Anita Brookner) «Una petita obra mestra.» (New York Journal of Books)

«Un llibre excel·lent, hàbilment traçat, audaçment concebut, ple d'una fosca visió pel que fa a l'envelliment i la memòria. (...) Barnes hi ha assolit alguna cosa de ressonància universal.» (The Guardian)

«Cuinada a foc lent, mesurada i plena de suspens, aquesta novel·la aconsegueix que cada frase, astutament treballada, compti. I al final s'alcen les flames.» (The Independent)

I si voleu més informació sobre la novel·la, us deixem aquest díptic que hem preparat:

Aniversari!

Ja queda poc per tornar a reunir-nos per comentar El llibre d'Evast e Blanquerna de Ramon Llull, i hem pensat que abans us agradaria veure alguna de les fotos que vam fer en la celebració del nostre aniversari amb l'espectacle Faules de Llull, amb l'actriu Teresa Puig. A més, vam entregar un petit detall als nostres tertulians que ens van fer els amics d'Aspronis:

Ruta Ruyra a Espais Escrits

Tenim una molt bona notícia: la Ruta Joaquim Ruyra a Blanes: quan el paisatge es fa literatura creada per la Joana Muñoz com a treball final de carrera ha estat inclosa a la web Espais Escrits per iniciativa de la Biblioteca.

Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català és una associació privada sense ànim de lucre, constituïda l’any 2005 amb l’objectiu d’articular els projectes de custòdia, recerca, i difusió del llegat tangible i intangible dels escriptors de la literatura catalana, per tal de cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis. És per aquest motiu que considerem que és molt important que la ruta Ruyra hagi estat inclosa en aquesta web!


Podeu consultar tota la informació clicant aquí.

Ressenya de El cor de les tenebres, per Concepció Casadevall

El cor de les tenebres -  La Gemma, com sempre, aportà el seu encertat plantejament. El periple que fan personatges culturalment occidentals a través del riu Congo és possiblement el que fa que  es consideri  una novel·la de  lectura juvenil però es un llibre carregat de simbolisme. És arribar al fons de l’ànima de l’ésser humà en mig d’ètnies indígenes , paisatges impenetrables,  vivències i pensaments extremadament oposats que van portant els personatges civilitzats cap  a  un pensament més instintiu . La selva és (amb els indígenes i tot el que implica) essencial  per mostrar-nos la influència de les circumstàncies. D’altra banda, retrata una comunitat civilitzada i admirada, representada per  una empresa colonitzadora carregada d’ambició i de les tares inherents a l’home del món del progrés i de l’immobilisme davant del salvatgisme civilitzat. Déu n’hi do dels temes que tracta!

La novel·la   fou comentada i aprovada amb molt bona qualificació tant per l’actualitat del  que planteja com per la forma en què ho fa. Els comentaris de l’experiència  viscuda  a l’Àfrica d’un   membre de la tertúlia ha acabat d‘arrodonir-la. 

                                                                                                                                 Blanes  2 de juny de 2016

Ressenya d'El cor de les tenebres, per Gemma Ciuró

Joseph Conrad emprèn aquest viatge al bell mig de la selva més desoladora, tant com pot ser-ho el cor de les persones. És per això també un viatge a l’interior, desgranant, a mida que es van succeint els fets, un a un, els trets distintius del costat més obscur de l’ésser humà. Un clàssic d’aventures? Una novel·la juvenil? Un assaig d’antropologia? Una crítica severa al colonialisme? El Cor de les tenebres és més que això. És una joia literària escrita de manera excel·lent que ens permet, amb un ritme creixent a mesura que avança el text, saber més de la vida d’aquest autor mitjançant la seva literatura plena de simbolismes i notes autobiogràfiques. Sens dubte, recomanable per a ser comentada en un club de lectura. Com la bona literatura clàssica, no té edat . 

Any Ramon Llull

A partir del mes vinent comença la celebració "tertuliana" de l'any Llull, que se celebra en commemoració del setè aniversari de la seva mort.

Ja sabeu que al juliol celebrem el nostre aniversari, i ja van 14 anys llegint, gaudint i comentant llibres!!!!! Així que hem decidit unificar aquestes dues celebracions i dedicarem el nostre aniversari a Llull amb la representació de Contes i faules de Llull, amb l'actriu Teresa Puig.

A més, a més, a l'agost parlarem del Llibre d'Evast e Blanquerna, que ja podeu recollir a la Biblioteca per començar a llegir-lo.

El Llibre d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull és probablement l’obra més coneguda del savi mallorquí. Escrit entre els anys 1276 i 1283, durant la seva estada a Mont-peller, el Blanquerna representa una fita de la literatura del nostre país, no només per la seva elevada qualitat literària, sinó perquè és la primera obra de narrativa de ficció que s’escriu en llengua catalana. El llibre es construeix al voltant de la figura de Blanquerna, el perfecte espiritual, que és successivament viatger, monjo, abat, bisbe, papa i eremita. Amb la seva actuació al llarg de les diferents etapes del seu periple vital, Blanquerna aconsegueix una reforma espiritual completa de la societat. Només quan ho aconsegueix abandona la vida activa i pot dedicar-se a la seva vocació primera: menar una vida eremítica i contemplar Déu.

Ramon Llull utilitza la figura de Blanquerna, el perfecte cristià, per oferir un programa complet de reforma espiritual de la societat. El romanç s’organitza en cinc llibres, que corresponen als cinc estaments de vida que pot tenir la persona espiritual (matrimoni, religió, prelatura, senyoria apostòlica i vida ermitana). El cinquè llibre, el de la vida ermitana, conté el Llibre d’amic e amat, un conjunt de versicles pensats per reflexionar-hi cada dia de l’any que ofereixen una síntesi de mística i filosofia lul·liana, presentat com un llibre de meditació cristiana per a ermitans. 

Per complementar la lectura, us hem preparat aquest díptic en el que podeu llegir comentaris sobre l'obra de Llull:

Us esperem a aquestes dues cites tan interessants!!!

El bram de l'aigua, Maria Aladern

El mes vinent tornem a tenir una tertúlia especial ja que llegirem un altre llibre de l'escriptora local Maria Aladern, i comptarem amb la seva presència per analitzar l'obra.

El bram de l'aigua està ambientada a la Catalunya de la segona meitat del segle XIX, a un poble de costa i relata la vida d'una família de pescadors.

Esperem que us agradi la lectura i per complementar-la us deixem aquest díptic:

Número zero, d'Umberto Eco

El 19 de febrer passat moria el semiòleg, filòsof, escriptor italià Umberto Eco, a la nostra tertúlia hem pensat que el millor homenatge que se li pot fer és llegint i comentant la seva última novel·la: "Número Zero".

En aquesta obra es demostra que els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors. Amb aquestes credencials se'ns presenta en Colonna, el protagonista de Número zero, que l'abril del 1992, als cinquanta anys, rep una estranya proposta d'un tal Simei: es convertirà en el cap de redacció de Domani, un diari que s'avança als esdeveniments a còpia de suposicions i molta imaginació, sense tenir gaire en compte el límit que separa la veritat de la mentida i de passada fent xantatge a les altes esferes del poder.L'home, que fins en aquest moment, ha malviscut fent de documentalista i que, en paraules de la seva exdona, és un perdedor compulsiu, accepta el repte a canvi d'una quantitat considerable de diners, i comença l'aventura. Reunits en un despatx confortable, en Colonna i altres sis col·legues preparen el que serà el Número 0, l'edició anticipada del nou diari, i per això indaguen en arxius que parlen dels secrets ocults de la CIA, del Vaticà i de la vida de Mussolini. Tot sembla anar sobre rodes fins que un cadàver estès en un carreró de Milà i un amor discret canvien el destí del nostre heroi i la manera com nosaltres, lectors, mirarem la realitat, o el que en quedi.

Si voleu més informació sobre l'autor podeu consultar aquests dos articles:
"Umberto Eco, adéu a l'erudit pop" i "Umberto Eco, que ho sabia tot"

Per complementar la lectura us hem preparat aquest díptic en el que trobareu novel·les que tracten el món periodístic des de punts de vista ben diferents:

La insostenible lleugeresa del ser, Milan Kundera

A març parlarem d'aquesta novel·la que Més que cap altra de les novel·les de Kundera, és sobretot una novel·la d'amor. Tereza està gelosa. La seva gelosia, dominada de dia, es desperta durant la nit. En el seu llarg camí l'acompanya el seu marit, Tomàs, mig Don Joan, mig Tristany, dividit entre l'amor que sent per ella i unes insuperables temptacions llibertines. El destí de Sabrina, una de les amants de Tomàs, estén l'acció de la novel·la per tot el món.: després que els russos envaïssin Praga, ella persegueix la llibertat a Ginebra, a París, a Amèrica; al capdavall no troba res més que que la insostenible lleugeresa del ser. Aquesta novel·la, lleugera i greu alhora, és una gran meditació sobre l'existència humana en aquests moments crepusculars d'Europa.

També us hem preparat aquest díptic sobre altres novel·les ambientades a la ciutat de Praga:

Ressenya de La Insostenible lleugeresa dels ser, per Esteban Aguilar

Podem agrupar en Quatre parts el mes significatiu del llibre: 

Consideracions generals

La inconsistència d’una vida que desapareix d’una vegada per sempre, no té pes tant és si ha estat terrible,bella o sublim. Aquesta reflexió a partir de l’ etern retorn de Nietzche fan percebre el que representa el personatge del Tomàs per l’ autor.

“Els personatges de la meva novel·la són les pròpies possibilitats que no s’han realitzat, més enllà de la frontera on comença el misteri que interroga“.

Va més enllà de la filosofia i de la psicologia per buscar l’ essència existencial dels personatges.

Sexualitat, erotisme i amor

Els personatges de Teresa i Sabina li serveixen per explorar sentiments i comportaments diferents en l ‘erotisme, la sexualitat i l’ amor.

La força eròtica de Sabina l’expressa l’autor amb delicadesa quan en la seva relació amb el Franz ella li diu:

-Perquè no fas servir la teva força amb mi?

-Perquè l’amor significa renunciar a la força.

Sabina es va adonar que la frase era preciosa i Franz quedava desqualificat pel que feia  a la seva vida eròtica.

El llit com a símbol intocable del matrimoni i quan el Tomàs li agafava les mans a Tereza al tremolar li  indicava el concepte d’amor.

Viure la veritat

Només es pot viure la veritat si no hi ha públic, si hi ha algú els nostres actes s’ adapten.

L’estupidesa humana i l’ oblit

Sublim explicació del Kitsch com a negació de la merda. El Kitsch forma part de la condició humana. A la realitat tot és inconsistent, dreta - esquerra,diferents ideologies, ja que només es busca una representació que amagui la dura realitat perquè s’adapti a nosaltres.

El teatre de la gran marxa a Cambotja;el periodista redactor a qui li tanquen el diari,troba el seu equilibri en pensar que la policia l’ inspecciona. Serveixen per il·lustrar la realitat del Kitsch.

Què queda de la gent que mori a Cambotja i de la gran marxa?

I del Tomàs? I del Franz?

Una gran foto de l’actriu americana amb un nen groc als braços o unes inscripcions sobre les tombes del Tomàs i del Franz.

Abans que ens oblidin,serem convertits en Kitsch que és una estació de pas entre ser i l’oblit.

I de l’ article tant important sobre Edip? El director del diari no recorda ni l’ article ni el nom de qui el va escriure.

Mai podrem determinar amb seguretat en quina mesura les nostres relacions amb els altres són el resultat del nostres sentiments,del nostre amor,del nostre desamor,bondat o maldat i fins a quin punt són el producte de la relació de forces entre nosaltres i ells.

La veritable bondat de l’ home només es pot manifestar amb absoluta puresa i llibertat en relació amb allò que no representa cap mena de força.

Ressenya de "L'acabadora", per Anna Torruella

L’autora escriu des de una vivència personal.

Ser d’una illa com Sardenya, amb una cultura  tradicional difícil d’entendre en moltes de les seves costums, marca  encara que te'n vagis a viure a la península.

Maria Listru quarta  filla biològica d’Anna Teresa Listru,  va ser adoptada per la  Tzia Bonaria Urrai, dona que ja era vella  des que era jove.  El seu ofici era de modista encara que també exercia d’acabadora (la que ajuda a ben morir). Segons ens diu l’autora,  la Bonaria actuava  abans que el Senyor determinés que aquella ànima ja havia menjat prou pa.

Nicola , noi jove  mutilat a causa d’una venjança, no va acceptar mai la seva desgracia i no es cansava  de demanar a  la Bonaria  que  l’ajudés a morir. Ell mateix li va suggerir que podia ser en la nit de les ànimes. En aquella nit  no tocaven les campanes  i totes les portes de les cases eren obertes  a pesar del fred. La Zia s’hi resistia, però el record del seu antic amor, va fer que l’ajudés. El que no va tenir en compte, però, és  que  entremig de la foscor hi va haver un testimoni d’aquest fet.

Quan l’Andria Bastiu germà d’en  Nicola , noi poc fet, quasi infantil, davant la desgracia del seu germà demana a la Maria que es casin, en  un dels punts culminants de l’obra, és llavors quan  la noia s’assabenta de l’activitat de la seva mare.

En una discussió entre la  Maria i la Bonaria , aquesta li diu que a la vida farà moltes coses que no li agradarà fer. Va haver de passar una bona etapa de lluita interior  per arribar a comprendre aquestes paraules.

Una obra de lectura fàcil i que t’enganxa. No obstant,  esperava una mica més de profunditat en aquest ofici tant curiós com el  d’acabadora.

Dels premis literaris obtinguts, el Mondello i el Campiello, no sabria  valorar ben bé si és una obra com per poder gaudir d’aquest guardons.

Subllum, Màrius Sampere

Aquest poemari compost per seixanta-nou poemes trobem un bell exemple de la riquesa i l’efectivitat de l'expressió del poeta, que amb els anys ha guanyat en intensitat i capacitat de síntesi fins a delimitar un espai verbal perfectament reconeixible. Així, als poemes de Subllum hi apareixen alguns dels temes i motius propis de la lírica samperiana: el sentit de l’escriptura, el pas del temps, el naixement i la proximitat cada cop més palpable de la mort, la concepció cíclica de la vida, la soledat de l’individu sense l’assistència de Déu, el dubte sobre la pròpia identitat, la història familiar i una quotidianitat que el poeta observa agudament i sobre la qual sap elevar-se amb la grandesa de to que li és característica. 

Són dividits en tres seccions: Subllum, com el títol del llibre, que suggereix un estat de tenebra però també d’intuïció de la llum; Instants previs, on el poeta, paradoxalment, anticipa l’inesperat, i Retorn a Samsâra, títol que recorda el d’un poemari anterior (Samsâra, 1982) i que fa referència al terme hindú per a la metempsicosi o transmigració de les ànimes. 

Poeta de tonalitats grises i fosques, sota el seu pessimisme aparent s’amaga un vitalisme desesperat, que el porta a capturar els instants més vulgars –com al poema Els carreters– i a veure l’arribada de la mort, de vegades desitjada, com el tancament d’un cicle que només té sentit entès com una lluita que no és inútil en la mesura que és bella: “He vingut a practicar la màgia de viure i de morir”.

("Perseverar sota la llum", Melcion Mateu)

Si voleu complementar la lectura d'aquest títol, podeu llegir el díptic que us hem preparat: