Vaig llegir Dones de vidre i el vaig rellegir, amb curiositat, perquè no estic acostumada als llibres de relats. M’ha passat com un nen que té una joguina i vol saber com està feta per dins. Volia endevinar els recursos literaris de l’autora, saber com s’ho ha fet per atrapar al lector amb històries de poques pàgines –no vull dir petites, perquè poden ser grans històries– i he descobert que tot era molt senzill: són històries que et toquen de a prop. Crec que totes tenim una mica d’aquestes dones de vidre. Hem estimat, admirat, envejat, o imaginat qualsevol fantasia. Són històries que ens poden fer sentir valentes o covardes. Que ens fan adonar que més d’una vegada ens haurem traït, o no hem valorat prou el fet de poder ser lliures. M’han agradat aquells tocs d’alegria i romanticisme i de petits grans fracassos com ara la carrera a la mitja. I la part més colpidora dedicada a la mort. Sigui romàntic, dramàtic o transgressor, sempre hi ha al final de cada relat, una guspira d’ingeni que et sorprèn, t'entendreix, et fa còmplice, et colpeix o t’emociona.
Ens parla d’un paral·lelisme amb el Don Joan. Estem acostumats a veure’l en masculí. No en femení. M’ha agradat perquè ha trobat una part de la inspiració en la poesia de Maria Mercè Marçal.
Un bocí de llibertat: menja xocolata d’amagat. La gosadia de recollir un xiclet de tres pisos que llueix sota el sol de la tarda. Se’l guarda a la butxaca. Té un sentiment de culpa i al mateix temps un sentiment de llibertat.
El relat de les modistes ens mostra la Barcelona d’aquella època i també els costums. Qui no recorda haver anat a la modista? Només les persones nascudes a l’època del “pret à porter”; aquestes no en poden tenir memòria. Aquelles emproves tan desesperadament llargues. Aquella taula d’obrador amb fils i agulles de cap...
Concert per a quatre veus. Dóna la sensació que és una vivència, no cal que sigui en primera persona, algun cas viscut de a prop. La pianista que ha tingut l’humor d’anar al cementiri desprès d’haver executat una petita venjança.
Les mitges. El que dóna de si un parell de mitges. Barreja mitges, lligacames i pronoms febles. Ens fa una descripció d’una banda i altra del tren, de l’andana i dels seients fins que finalment se situa. Al final ve la gran catàstrofe.
Un nom de cine. Belle de jour. Una dona ha de tenir totes les hores ocupades –li deia la mare. Tantes dones que se les donen d’intel·lectuals i desprès fan més hores que un rellotge i en canvi ella, amb un parell d’hores quan el nen es al col·legi, es fa el jornal.
Liz i Richard. Una segona oportunitat. És relaxant. Amb aquest relat vol emular els dos grans artistes. No és casualitat que la gata es digui Cleòpatra...
Fins que la mort ens separi. Molt trista. S’entén que no tot ha de ser alegre i romàntic. A la Blanca, molt segura d’ella mateixa, tot a la vida l’hi ha sortit al revés. Tampoc la Rosa ha tingut sort. Es troben al cap dels anys empenyent, cada una, una cadira de rodes a l’hospital i saben que el fet de viure encadenades cadascuna a la seva cadira de rodes l’una la de la sogra, l’altra la de la filla, serà fins que la mort les separi dels seus destins. Només l’habilitat de la Montse de viatjar del present al passat fa que el relat se’ns faci atractiu.
La inauguració. Una altra dona de vidre que aguanta fins que no pot més. Aquí hi ha complex d’inferioritat, enveja, vergonya, decepció. Li pregunten si està gelosa. Gelosa d’ell? això mai. No té prou categoria. Se’n podria haver separat i no ho ha fet. Prefereix acabar del tot! Avui en té l’oportunitat. No vol pensar i va deixant passar l’estona... Aviat no hi haurà de pensar més.
Pensaments encadenats. Una relació que es veia que havia d’acabar malament. Però acaba malament abans de començar. Ell acceptaria que anés a classes d’art, si en pogués treure algun profit. Però només per gust? Que aprengui a cuinar! La dona a casa. Mentre li dóna voltes al tema va fent una cervesa darrere l’altre i ...
La Montse ens ha deixat el més trist pel final. Em recorda una pel·lícula argentina, preciosa: El hijo de la nóvia. No me’n vaig adonar fins al final del que hi havia al cap d’aquella dona.
Morir. Una vivència tan colpidora que encongeix el cor. Només qui ha passat un tràngol com aquest la pot descriure amb aquest grau de sensibilitat.
En companyia de l’autora que ens va anar aclarint totes les incògnites, va ser una tertúlia molt interessant.
Ens parla d’un paral·lelisme amb el Don Joan. Estem acostumats a veure’l en masculí. No en femení. M’ha agradat perquè ha trobat una part de la inspiració en la poesia de Maria Mercè Marçal.
Un bocí de llibertat: menja xocolata d’amagat. La gosadia de recollir un xiclet de tres pisos que llueix sota el sol de la tarda. Se’l guarda a la butxaca. Té un sentiment de culpa i al mateix temps un sentiment de llibertat.
El relat de les modistes ens mostra la Barcelona d’aquella època i també els costums. Qui no recorda haver anat a la modista? Només les persones nascudes a l’època del “pret à porter”; aquestes no en poden tenir memòria. Aquelles emproves tan desesperadament llargues. Aquella taula d’obrador amb fils i agulles de cap...
Concert per a quatre veus. Dóna la sensació que és una vivència, no cal que sigui en primera persona, algun cas viscut de a prop. La pianista que ha tingut l’humor d’anar al cementiri desprès d’haver executat una petita venjança.
Les mitges. El que dóna de si un parell de mitges. Barreja mitges, lligacames i pronoms febles. Ens fa una descripció d’una banda i altra del tren, de l’andana i dels seients fins que finalment se situa. Al final ve la gran catàstrofe.
Un nom de cine. Belle de jour. Una dona ha de tenir totes les hores ocupades –li deia la mare. Tantes dones que se les donen d’intel·lectuals i desprès fan més hores que un rellotge i en canvi ella, amb un parell d’hores quan el nen es al col·legi, es fa el jornal.
Liz i Richard. Una segona oportunitat. És relaxant. Amb aquest relat vol emular els dos grans artistes. No és casualitat que la gata es digui Cleòpatra...
Fins que la mort ens separi. Molt trista. S’entén que no tot ha de ser alegre i romàntic. A la Blanca, molt segura d’ella mateixa, tot a la vida l’hi ha sortit al revés. Tampoc la Rosa ha tingut sort. Es troben al cap dels anys empenyent, cada una, una cadira de rodes a l’hospital i saben que el fet de viure encadenades cadascuna a la seva cadira de rodes l’una la de la sogra, l’altra la de la filla, serà fins que la mort les separi dels seus destins. Només l’habilitat de la Montse de viatjar del present al passat fa que el relat se’ns faci atractiu.
La inauguració. Una altra dona de vidre que aguanta fins que no pot més. Aquí hi ha complex d’inferioritat, enveja, vergonya, decepció. Li pregunten si està gelosa. Gelosa d’ell? això mai. No té prou categoria. Se’n podria haver separat i no ho ha fet. Prefereix acabar del tot! Avui en té l’oportunitat. No vol pensar i va deixant passar l’estona... Aviat no hi haurà de pensar més.
Pensaments encadenats. Una relació que es veia que havia d’acabar malament. Però acaba malament abans de començar. Ell acceptaria que anés a classes d’art, si en pogués treure algun profit. Però només per gust? Que aprengui a cuinar! La dona a casa. Mentre li dóna voltes al tema va fent una cervesa darrere l’altre i ...
La Montse ens ha deixat el més trist pel final. Em recorda una pel·lícula argentina, preciosa: El hijo de la nóvia. No me’n vaig adonar fins al final del que hi havia al cap d’aquella dona.
Morir. Una vivència tan colpidora que encongeix el cor. Només qui ha passat un tràngol com aquest la pot descriure amb aquest grau de sensibilitat.
En companyia de l’autora que ens va anar aclarint totes les incògnites, va ser una tertúlia molt interessant.
