L'acabadora de Michela Murgia

Comencem les lectures del 2016 amb aquesta novel·la protagonitzada per Tzia Bonaria, vídua i sense fills, que decideix demanar la Maria, la quarta filla d’una vídua pobra que no la pot mantenir, com a “filla d’ànima”. La Tzia Bonaria és la modista del poble i es força respectada però també té un altre ofici que és el de l’acabadora.Aquest ofici que sembla ser que va exisitir consisteix en practicar l’eutanàsia i ajuda a morir a tots aquells que ja no volen patir més. La Maria no coneixerà fins passats un anys aquest ofici i llavors li serà difícil compendre les activitats de la seva mare adoptiva. A partir d’aquest moment veurem les visions de dos mons que lluiten entre les tradicions ancestrals i la modernitat.

L’acabadora, que ha aconseguit el prestigiós Premio Campiello, és una novel·la que ha destacat per la seva senzillesa i per la seva qualitat literària.

També us deixem aquest díptic que hem preparat com a lectura complementària:

Estem acabant de preparar les lectures del proper any, quan les tinguem, les podreu consultar a l'apartat "Properes lectures" d'aquest bloc. Esperem que us agradin!

2016

Gener              L'acabadora de Michela Murgia 

Febrer             Subllum de Màrius Sampere 

Març           La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera 

Abril           Número zero d'Umberto Eco 

Maig           El bram de l'aigua de Maria Aladern, amb la presència de l'autora

Juny           El cor de les tenebres de Josep Conrad  

Juliol          Aniversari: Contes i faules de Llull amb l'actriu Teresa Puig 

Agost          Llibre d'Evast e Blanquerna de Ramon Llull 

Setembre    El sentit d'un final de Julian Barnes 

Octubre      El jardiner constant de John Le Carré 

Novembre   Massa felicitat d'Alice Munro 

Desembre   Cartes a la reina d'Anglaterra de Vicenç Pagès 

Ressenya de Dones de vidre, per Maria Aladern Sagrera

Vaig llegir Dones de vidre i el vaig rellegir, amb curiositat, perquè no estic acostumada als llibres de relats. M’ha passat com un nen que té una joguina i vol saber com està feta per dins. Volia endevinar els recursos literaris de l’autora, saber com s’ho ha fet per atrapar al lector amb històries de poques pàgines –no vull dir petites, perquè poden ser grans històries– i he descobert que tot era molt senzill: són històries que et toquen de a prop. Crec que totes tenim una mica d’aquestes dones de vidre. Hem estimat, admirat, envejat, o imaginat qualsevol fantasia. Són històries que ens poden fer sentir valentes o covardes. Que ens fan adonar que més d’una vegada ens haurem traït, o no hem valorat prou el fet de poder ser lliures. M’han agradat aquells tocs d’alegria i romanticisme i de petits grans fracassos com ara la carrera a la mitja. I la part més colpidora dedicada a la mort. Sigui romàntic, dramàtic o transgressor, sempre hi ha al final de cada relat, una guspira d’ingeni que et sorprèn, t'entendreix, et fa còmplice, et colpeix o t’emociona.

Ens parla d’un paral·lelisme amb el Don Joan. Estem acostumats a veure’l en masculí. No en femení. M’ha agradat perquè ha trobat una part de la inspiració en la poesia de Maria Mercè Marçal.

Un bocí de llibertat: menja xocolata d’amagat. La gosadia de recollir un xiclet de tres pisos que llueix sota el sol de la tarda. Se’l guarda a la butxaca. Té un sentiment de culpa i al mateix temps un sentiment de llibertat.

El relat de les modistes ens mostra la Barcelona d’aquella època i també els costums. Qui no recorda haver anat a la modista? Només les persones nascudes a l’època del “pret à porter”; aquestes no en poden tenir memòria. Aquelles emproves tan desesperadament llargues. Aquella taula d’obrador amb fils i agulles de cap...

Concert per a quatre veus. Dóna la sensació que és una vivència, no cal que sigui en primera persona, algun cas viscut de a prop. La pianista que ha tingut l’humor d’anar al cementiri desprès d’haver executat una petita venjança.

Les mitges. El que dóna de si un parell de mitges. Barreja mitges, lligacames i pronoms febles. Ens fa una descripció d’una banda i altra del tren, de l’andana i dels seients fins que finalment se situa. Al final ve la gran catàstrofe.

Un nom de cine. Belle de jour. Una dona ha de tenir totes les hores ocupades –li deia la mare. Tantes dones que se les donen d’intel·lectuals i desprès fan més hores que un rellotge i en canvi ella, amb un parell d’hores quan el nen es al col·legi, es fa el jornal.

Liz i Richard. Una segona oportunitat. És relaxant. Amb aquest relat vol emular els dos grans artistes. No és casualitat que la gata es digui Cleòpatra...

Fins que la mort ens separi. Molt trista. S’entén que no tot ha de ser alegre i romàntic. A la Blanca, molt segura d’ella mateixa, tot a la vida l’hi ha sortit al revés. Tampoc la Rosa ha tingut sort. Es troben al cap dels anys empenyent, cada una, una cadira de rodes a l’hospital i saben que el fet de viure encadenades cadascuna a la seva cadira de rodes l’una la de la sogra, l’altra la de la filla, serà fins que la mort les separi dels seus destins. Només l’habilitat de la Montse de viatjar del present al passat fa que el relat se’ns faci atractiu.

La inauguració. Una altra dona de vidre que aguanta fins que no pot més. Aquí hi ha complex d’inferioritat, enveja, vergonya, decepció. Li pregunten si està gelosa. Gelosa d’ell? això mai. No té prou categoria. Se’n podria haver separat i no ho ha fet. Prefereix acabar del tot! Avui en té l’oportunitat. No vol pensar i va deixant passar l’estona... Aviat no hi haurà de pensar més.

Pensaments encadenats. Una relació que es veia que havia d’acabar malament. Però acaba malament abans de començar. Ell acceptaria que anés a classes d’art, si en pogués treure algun profit. Però només per gust? Que aprengui a cuinar! La dona a casa. Mentre li dóna voltes al tema va fent una cervesa darrere l’altre i ...

La Montse ens ha deixat el més trist pel final. Em recorda una pel·lícula argentina, preciosa: El hijo de la nóvia. No me’n vaig adonar fins al final del que hi havia al cap d’aquella dona.

Morir. Una vivència tan colpidora que encongeix el cor. Només qui ha passat un tràngol com aquest la pot descriure amb aquest grau de sensibilitat.

En companyia de l’autora que ens va anar aclarint totes les incògnites, va ser una tertúlia molt interessant.

Cien años de soledad, Gabriel García Márquez

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo"

Amb aquestes paraules comença una novel·la ja llegendària en la història de la literatura universal, una de les aventures literàries més fascinants del nostre segle. Milions d'exemplars de l'obra i el premi Nobel de Literatura coronant una obra que s'havia obert pas "boca a boca", com li agradava dir a l'escriptor, són la més palpable demostració que l'aventura fabulosa de la família Buendía-Iguarán amb els seus miracles, fantasies, obsessions, tragèdies, incestos, adulteris, rebel·lies, descobriments i condemnes, representa alhora el mite i la història, la tragèdia i l'amor del món sencer.

Podeu acompanyar la lectura d'aquesta obra amb el díptic que us hem preparat, que descriu altres ciutats literàries ficticies:

Ressenya de "Guerra i Pau", per Elisabet Moreno Boada

Tot just abans d’iniciar la lectura de Guerra i Pau li vaig comentar a un amic que tenia com a projecte més immediat llegir aquesta gran obra de la literatura universal. Ell em va respondre: “és un dels llibres més bonics que he llegit mai”. Si hagués dit que era un dels “millors” llibres que havia llegit no m’hauria sorprès, però realment em va cridar l’atenció que utilitzés l’adjectiu “bonic” per a definir-lo: car, l’orígen de l’autor, el seu aspecte adust (que jo recordava de les il.lustracions dels llibres de text), el tema de l’obra, i les més de 1000 pàgines que tenia al davant, m’havien predisposat a pensar que m’enfrontava a un repte dur, d’aquells que precisament per això, més que no pas per cap altra cosa, has d’assumir almenys un cop a la vida.

                Però no podia estar més equivocada: des de les primeres pàgines, Guerra i Pau em va seduir amb la força i la passió dels amors a primera vista: aquells que no saps on et duran, però que necessites a cada moment. Les maratonianes sessions de lectura no només no eren cap sacrifici, sino que fins i tot em sabia greu haver de tancar el llibre per fer front a les obligacions diàries.

                Es podria dir que l’obra està estructurada en tres eixos principals, perfectament cohesionats. El primer relata la història de cinc famílies de l’aristocràcia russa, i les seves relacions, en el marc de les guerres napoleòniques. És precisament aquest marc històric el segon eix de la novel.la: l’autor descriu al detall, mil.limètricament, l’evolució de l’exèrcit i la societat russa durant la batalla d’Austeritz, la posterior pau, la guerra de 1812 i la derrota dels francesos després de l’ocupació de Moscou. El tercer eix esdevé una autèntica lliçó magistral d’història, escrita a la segona part de l’epíleg, en la qual Tolstoi ens demostra que no només és un literat excepcional, sino un dels millors filòsofs (possiblement un savi) del seu temps. Impressiona encara avui, per senzilla i incontestable, la seva teoria sobre la relació inversa entre la llibertat i la necessitat de l’home, com a causa de tots aquells petits fenòmens que acaben determinant els grans esdeveniments de la Història.

                Però si hi ha alguna cosa d’aquestes 1000 pàgines que queda arrelada dins del cor és la descripció acurada i elegant d’uns personatges profundament humans, l’ànima dels quals és complexa, universal, i fàcil de reconèixer. I les històries d’amor.

                No cal dir que l’extensió de l’obra pot fer ajornar, fins i tot declinar, la invitació a descobrir una joia de la literatura de tots els temps. Però als intrèpids que l’acceptin els diré: possiblement serà un dels llibres més bonics que llegireu mai.

Elisabet Moreno

Dones de vidre, de Montserrat Medalla

El mes vinent tindrem una tertúlia molt especial ja que comptarem amb la presència de l'autora del llibre del que parlarem, la Montserrat Medalla, que vindrà a compartir impressions i experiències amb nosaltres.

Montserrat Medalla ha triat dones de vidre com a protagonistes dels seus relats. Per què de vidre? Hi té alguna cosa a veure una dona amb una substància dura i trencadissa, transparent o translúcida, i resistent a la majoria d'agents químics ordinaris? Els cossos en estat vitri es caracteritzen per presentar un aspecte sòlid amb certa rigidesa i que, davant d'esforços externs, es deformen de manera generalment elàstica. Això és el que li succeeix al vidre, però no és, alhora, similar a allò que, sovint, li passa a una dona?

Des d'èpoques remotes, el vidre i el foc estan fortament entrellaçats. L'acció del foc ha aconseguit que el vidre adoptés multitud de formes útils i, també, d'esplèndida bellesa. Hi ha un foc interior que crema continuament en cadascuna de les dones dels dotze relats que conformen el llibre, un foc en forma de sentiments, de passió, de desig, de voluntat de viure, capaç de transformar l'existència. En aquest recull, us trobareu amb dones fortes i fràgils; mal·leables o amb tremp indestructible segons calgui; de vegades, fetes miques; però, gairebé sempre, amb una enorme capacitat de resiliència. Com el vidre.  

Com a complement a lectura d'aquest llibre, us hem preparat un díptic que esperem us agradi molt:

Guerra i pau de Lev N. Tolstoj

A l'octubre llegirem Guerra i pau, un dels clàssics indiscutibles de la literatura universal, és, juntament amb Anna Karenina, no només una de les obres mestres de Tolstoj sinó també probablement l'obra cabdal de la gran literatura realista del segle XIX. Amb aquesta novel·la apoteòsica i inoblidable, el gran autor rus ens ofereix un fresc èpic i històric de l'aristocràcia russa en el temps de les guerres napoleòniques a través d'uns personatges profundament humans.

Podeu complementar la lectura amb aquests díptic sobre novel·les que s'han convertit en òperes: 

Ressenya de Victus, per Maria Dolors Andreu

Victus entra dins l'estil de novel·la històrica que, com totes, crea el dubte de fins a quin punt és fidel a la història. A la tertúlia es van exposar alguns d'aquests dubtes. Dóna la impressió que és molt documentada, tant la primera part, molt interessant, dedicada als enginyers de l'època que construïen les defenses de les ciutats, com muralles, baluards, trinxeres, etc.; com la part històrica que, com argumenta l'autor, hi ha la sort que s'hi ha escrit molt al respecte tant sobre els fets importants com de les coses més senzilles.Potser que a la descripció d'alguns personatges, tot i sense allunyar-se de la realitat, hi carregui una mica les tintes exagerant alguns trets. Ara el que queda clar és que el seu heroi és el general D. Antonio de Villarroel.

Com sempre passa a la tertúlia, no hi ha una única opinió. En aquest cas hi havia qui creia que aquestes novel·les creen confusió i d'altres al contrari, que ajuden a divulgar uns fets que d'altra manera serien poc coneguts.

El que no es pot negar és que la novel·la et situa a l'època i al moment i et dóna una idea del que va suposar per a Catalunya aquests fets.

Maria Dolors Andreu

Viatges amb la tieta de Graham Greene

El mes vinent posarem una mica d'humor a la tertúlia amb aquesta deliciosa novel·la sobre com viure la vida al màxim, en què la irresistible tieta Augusta s’haurà d’esforçar per demostrar al seu ensopit nebot, Henry Pulling, que hi ha un món ple de sorpreses més enllà del seu jardí de dàlies... 

Graham Greene reconegut especialment per les seves novel·les d’espies, demostra a Viatges amb la tieta que és capaç de desplegar una amplíssima varietat de registres i de crear personatges tan extraordinaris com aquesta tieta Augusta. 

Per complementar la lectura us hem preparat aquest díptic sobre el mític tren Orient Express:

Victus, d'Albert Sánchez Piñol

La celebració de l'aniversari de la tertúlia va ser tot un èxit. La representació de la companyia O Tempo Voa Teatre va ser molt interessant i divertida i vam tenir ocasió d'obsequiar els nostres tertulians amb un petit regal que esperem els hi hagi agradat molt perquè el vam preparar amb molta il·lusió.

Després del parèntesi del mes de juliol, tornem a llegir! 

Aquesta vegada ho farem amb Victus, la coneguda i exitosa obra d'Albert Sánchez Piñol sobre el setge de Barcelona del 1714.

"Ho explicaré tot! Com van fotre el general Villarroel, com van derrotar les nostres victòries. Perquè, fins ara, d'aquella guerra només he sentit les versions que vénen de dalt o de l'enemic."

Victus és una novel·la històrica que ens narra la guerra de Successió espanyola, un conflicte que pot considerar-se la primera de les conteses mundials i que s’acaba l’11 de setembre del 1714 amb l’apocalíptic assalt a Barcelona. També és la tragèdia d’en Martí Zuviría, un jove barceloní, alumne avantatjat del marquès de Vauban, que es converteix en un geni de l’enginyeria militar.

Posa en qüestió les versions oficials de tots dos bàndols i cedeix la paraula als autèntics protagonistes de la història, des de la figura immensa d’en Villarroel, el general que va defensar la capital catalana amb llàgrimes als ulls, fins als civils i soldats anònims de totes les nacions que van lluitar a un costat i l’altre de les muralles.

"Un huracà d'aire fresc, una iconoclasta visió des de baix que refà el mite del 1714 amb més potència. Més vibrant. Més proper." Joan B. Culla, professor d'Història Contemporània.