Tot just abans d’iniciar la lectura de Guerra i Pau li vaig comentar a un amic que tenia com a projecte més immediat llegir aquesta gran obra de la literatura universal. Ell em va respondre: “és un dels llibres més bonics que he llegit mai”. Si hagués dit que era un dels “millors” llibres que havia llegit no m’hauria sorprès, però realment em va cridar l’atenció que utilitzés l’adjectiu “bonic” per a definir-lo: car, l’orígen de l’autor, el seu aspecte adust (que jo recordava de les il.lustracions dels llibres de text), el tema de l’obra, i les més de 1000 pàgines que tenia al davant, m’havien predisposat a pensar que m’enfrontava a un repte dur, d’aquells que precisament per això, més que no pas per cap altra cosa, has d’assumir almenys un cop a la vida.
Però no podia estar més equivocada: des de les primeres pàgines, Guerra i Pau em va seduir amb la força i la passió dels amors a primera vista: aquells que no saps on et duran, però que necessites a cada moment. Les maratonianes sessions de lectura no només no eren cap sacrifici, sino que fins i tot em sabia greu haver de tancar el llibre per fer front a les obligacions diàries.
Es podria dir que l’obra està estructurada en tres eixos principals, perfectament cohesionats. El primer relata la història de cinc famílies de l’aristocràcia russa, i les seves relacions, en el marc de les guerres napoleòniques. És precisament aquest marc històric el segon eix de la novel.la: l’autor descriu al detall, mil.limètricament, l’evolució de l’exèrcit i la societat russa durant la batalla d’Austeritz, la posterior pau, la guerra de 1812 i la derrota dels francesos després de l’ocupació de Moscou. El tercer eix esdevé una autèntica lliçó magistral d’història, escrita a la segona part de l’epíleg, en la qual Tolstoi ens demostra que no només és un literat excepcional, sino un dels millors filòsofs (possiblement un savi) del seu temps. Impressiona encara avui, per senzilla i incontestable, la seva teoria sobre la relació inversa entre la llibertat i la necessitat de l’home, com a causa de tots aquells petits fenòmens que acaben determinant els grans esdeveniments de la Història.
Però si hi ha alguna cosa d’aquestes 1000 pàgines que queda arrelada dins del cor és la descripció acurada i elegant d’uns personatges profundament humans, l’ànima dels quals és complexa, universal, i fàcil de reconèixer. I les històries d’amor.
No cal dir que l’extensió de l’obra pot fer ajornar, fins i tot declinar, la invitació a descobrir una joia de la literatura de tots els temps. Però als intrèpids que l’acceptin els diré: possiblement serà un dels llibres més bonics que llegireu mai.
Elisabet Moreno
