Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals... Qualsevol diria que Alice Munro (Wingham, Canadà, 1931) s'ha passat a la literatura sensacionalista, de sang i fetgets i secció de successos. Les aparences enganyen: la violència està en els 10 contes de 'Massa felicitat', del que parlarem en la propera tertúlia, per convertir-se en el cor ferit de la trama; cor que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. I tracta la violència d'una manera naturalista i necessària, com si el més atroç fos inevitable. El que és inevitable és 'normal', i la 'normalitat' amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l'emotiu, tranquil detallisme de l'anomenada Txékhov canadenca.
Munro explora l'etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O a vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat 'Cara', narrat des d'un punt de vista masculí, la dona apareix com l'oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx.
A 'Massa felicitat', Munro torna al gènere del 'basat en fets reals' que va posar en pràctica a 'La vista desde Castle Rock'. Si a 'Tres rosas amarillas' Raymond Carver es conformava observant l'agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l'atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l'univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l'ADN de l'arquetip Munro: l'heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. ¡I què meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes'
Munro explora l'etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O a vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat 'Cara', narrat des d'un punt de vista masculí, la dona apareix com l'oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx.
A 'Massa felicitat', Munro torna al gènere del 'basat en fets reals' que va posar en pràctica a 'La vista desde Castle Rock'. Si a 'Tres rosas amarillas' Raymond Carver es conformava observant l'agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l'atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l'univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l'ADN de l'arquetip Munro: l'heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. ¡I què meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes'
Per acompanya la lectura, us hem preparat aquest díptic:
M'agrada molt l'autora i el dríptic m'ha donat idees de lectura. Gràcies!!
ResponElimina