La novel·la ens trasllada al Xangai de principis del segle XX i ens
dona, per damunt de tot, informació
detallada de l'activitat en les
cases de cortesanes.
És la història de tres generacions representades per tres dones, la Lulu , la Violet i la Flora , encara que aquesta
última gairebé no intervé en la història. Només fa un viatge a Xangai per
coneixer la seva mare, fet que crec que
utilitza l'autora per donar a l'obra un final que pugui satisfer al lector.
La verdadera protagonista és la Violet , filla de la Lulu , una madame meitad
xinesa meitad americana, propietaria
d'una de les millos cases de cortesanes de la ciutat. La
Violet ens explica en primera persona la seva infància en
aquell ambient. És una nena molt observadora que sap sempre on es pot amagar
perquè no li passi res per alt. El que vol la seva mare es protegir-la, però
ella no ho compren i està convençuda de
que no l'estima. Quan la dinastia Xing
perd el poder i han d’abandonar el pais, la mare és víctima d’un engany i marxa
sense la seva filla. La nena es queda amb el dubte de no saber si l'ha estimada
de veritat. L’home que havia enganyat la mare ven la Violet a una casa de
cortesanes i allà comença una vida com la de la seva mare, amb l'agravant de
que la Violet
no te diners ni sap on agafar-se.
Entre amors, casaments, desenganys i traicions, a l'entorn a la Violet es
va trenant una història que algunes vegades és interessant i d'altres cau en la monotonia. No obstant, arribat
aquest punt, l’Amy Tan te l’encert de
trasladarnos en el temps i, entremig,
ens explica la vida de la
mare, del perquè va anar a parar
a la Xina i de
com al final troba la seva neta, la filla de la Violet. Durant uns
anys hi ha una relació epistolar entre la mare i la filla, i és curiòs perquè,
segons ens diu l'autora, malgrat
haver-se dedicat al mateix ofici, en questions de sexe, la Violet no oblida mai que
parla amb la seva mare.
D'altra banda, sembla que la història del pare de la Violet i de la seva família xinesa queda una mica despenjada. Al
final l'autora no ens explica gran cosa. Només el defineix com un home de poc
caràcter, però dona la impressió com si no hagués sabut ben bé que fer amb el
personatge.
En resum, crec que és una novel·la ben escrita però que, possiblement,
perd en la traducció. I també que, tot i que l'autora ens hauria pogut dir el
mateix amb menys pàgines, queda compensat per la seva habilitat de saber
combinar, al llarg de l'obra, les històries viscudes per les protagonistes, dones fortes que al final es
retroben. Malgrat que la vida els ha maltractat, acaben aconseguint la seva
gran ambició: arribar a ser dones respectables.
Maria Aladern
A l'apartat Enllaços interessants del nostre bloc, hem afegit un enllaç a la presentació de El Bram de l'aigua en el que no només podeu escoltar la Maria, sinó que també hi trobareu una interessant aportació d'en Vicenç Villatoro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada